rimaia
f. [GL] Esquerda o conjunt d’esquerdes estretes i pregones situades entre la glacera i la paret rocosa del circ glacial.
I això diu la Wikipedia sobre la Maladeta (cliqueu aquí).
I finalment això és el que varem veure nosaltres el dia 7 de juny del 2009:
I finalment això és el que varem veure nosaltres el dia 7 de juny del 2009:
el famòs corredor, amb la rimaia que es comença a obrir
dos socis del G.E.A. creuant el glaciar de la Maladeta
l'Aneto des de el cim de la Maladeta
el descens cap a la cresta dels Portillons (aquí es van viure moments de tensió)
pujant cap al Portilló Superior
l' "autopista" cap a l'Aneto
Anecdotàri muntanyenc
La que ara us explicaré és una història escoltada al refugi de la Renclusa la nit del 6 de juny del 2009, habent sopat i amb uns quants patxarans consumits. Juren i perjuren haver-la viscut en viva pell dos veterants esquiadors catalans que per aquells verals pretenen apurar les últimes esquidades de la temporada i, qui sap, potser de la seva vida. Amb un to de ressignada tristesa relata el més vell d'ells com, temps enrera, un grup d'entusiastes excursionistes baixen joiosos després d'haver aconseguit el cim de la Maladeta. Amb la confiança que els dona la fita ja conquerida s'encaren envalentonats cap al corredor de la rimaia, havent-li perdut el respecte que mai li haurien d'haver negat. Encapçalen el descens dos joves noies, atrevides i jugarenes. Però entre les rialles que desde dalt senten la resta de companys s'esmuny un terrible crit de pànic, que a tots esglaia el cor. Han perdut peu i totes dues llisten avall agafant cada cop més velocitat cap a un incert destí. S'atura el temps i queden tots inmòvils esperant el fatal desenllaç. Una de les noies, ja prop d'arribar a la negra esquerda, amb un afortunat gir surt volant, travessant la rimaia i caient damunt la tova neu de l'altra banda. L'altra, però, amb menys fortuna, s'esmuny cap al seu interior i desapareix de la vista dels seus companys i, malauradament, també i per sempre més, de les seves vides. I corpresos i entristits quedem tots els que tant fatal història escoltem. Brindem amb un altre patxaran per la seva memòria. Salut!!!
Així us ho explico i així va pasar, o potser no... Massa patxaran? Segurament. El cert es que això va passar, però ningú va morir. L'altitut ens cofón. La segona noia va caure a la rimaia, però no va prendre pas mal de la caiguda. Un bon ensurt i prou. Però tant ella com els companys es van posar massa nerviosos, i intentant treure-la del forat, entre crits, nervis i plors li van trencar dues costelles. I això ens demostra quanta raó tenien aquells quan van dir: "ante todo, mucha calma".
Salut!!!
jordiS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada