Mont Perdut

Segons els geòlegs, l'orígen del Pirineu es remunta al que ells anomenen Era Primària, quan les muntanyes que ara coneixem no eren més que una immensa fosa en un mar on s'hi dipositaven diferents capes sedimentàries. Fa uns 250 milions d'anys, la orogènia herciniana va plegar i va elevar aquests sediments, formant la primitiva cordillera pirenaica. Més tard, al final de la Era Secundària i principis de la Terciària, nous estrats calcàris es dipositen sobre aquesta cordillera. I fa uns 35 milions d'anys l'orogènia alpina el·leva de nou aquests sediments calcaris i dóna forma al que avui dia coneixem com el Pirineu Axial, on s´hi troba els massís del Mont Perdut, el major massís calcari de l'Europa Occidental, dominat pels cims de les Tres Sorores o Treserols (Mont Perdut, Cilindre i Soum de Ramond), tots tres per damunt dels 3000 metres d'altitut. Milions anys d'evol·lució del nostre petit planeta que només condueixen a un únic destí; que el G.E.A. tingui un terreny de joc prou interessant on desenvolupar les habilitats amb el que el seu ADN l'ha dotat. I així, per respondre amb cortesia a l'invitació que li fa la Natura, el G.E.A. se'n va anar a reconèixer i trepitjar aquest tant gran massís calcàri. I així ho va fer el passat dia de 12 setembre. I per que el fet no quedi oblidat l'Alvaro en va fer aquesta crònica que ara us oferim.

Salut!!!

jordiS

CRÒNICA DE L'ASCENSIÓ DEL G.E.A. AL MONT PERDUT, per Malcom

Per fi ha arribat el gran dia, el dia que tots esperàvem; el dia de “ LOS ELEGIDOS”.

Són les 6,30 hores del “DIA”. Asseguts al pedrís de cal Damiana van arribant amb puntualitat anglesa tots els “elegidos”. Tot acabant de perfilar l'itinerari ens anem col·locant cadascú al vehicle que li pertoca, enfilant carrer Sant Roc amunt, tot d'una tirada fins que l'estòmac diu fins Ainsa. Després de més de mitja hora, gairebé tres quarts, amb la panxa ben plena tornem a enfilar, ara sí, fins al parking de Torla, on deixarem els vehicles aparcats fins la retrobada, el dissabte a la tarda.

Maleters amunt i tot un barrambori de motxilles, pals, botes, bambes, huesitos, etc, tot ben premsat dins de la motxilla, anem a comprar el ticket d'anada i tornada que ens donarà accés al bus, fins al límit del parc nacional. Una vegada arribem a lloc, motxilles a l'esquena i comencem el primer round de l'assalt del temible Perdut.

Varem començar a caminar per una fageda d'indescriptible bellesa fins que el nostre sherpa va dir prou i, com no podia ser d'una altra manera, vam començar a patir els típics “ACHASSOS”, fins a salvar el desnivell que hi ha per arribar a la cua de cavall. Una vegada allí se'ns van presentar dues opcions: o per Las Clavijas o pel Sender dels Caçadors. Per suposat, la nostra dilatada experiència i currículum ens va fer pujar per Las Clavijas, agafats a aquelles cadenes com si ens hi anés la vida. Una vegada salvat el segon desnivell i ja una mica més assossegats vam enfilar l'últim, i no per això més dolç, tram fins a arribar al primer dels nostres objectius: el refugi de GORIZ, situat a 2365 m. d'altitut.

Una vegada al refu botes fora i unes quantes birretes per posar els ossos a puesto i esperar l'hora de sopar per recuperar forces ja que l'endemà ens esperava el plat fort de l'expedició.

A les 6,45 hores de dissabte ja fèiem cua per esmorzar, i a les 7,10, amb el nostre gran objectiu de fons i una marxeta suau però sense encantar-nos, vàrem començar a suar, tot pujant aquelles rampes que es feien gairebé inacabables, fins arribar al famós llac gelat de Marboré. Ara tant sols ens quedava una rampa; i “collons” quina rampa!!! Però nosaltres som el GEA, així que a apretar les dents, estrènyer el cul i amunt!!! Després de 45 minuts, més o menys, d'agònic sufriment vàrem aconseguir el que tant temps havíem estat esperant: El Cim del Perdut (3.304 m.)

Amb un fred què xinava i amb la boira fen la guitza als nostres ulls ens vam prendre el típic piscolavis, la foto de rigor i a practicar el famós “acampo qui pugo”. Una vegada a GORIZ vam tornar a omplir la panxa amb un parell d'ous farrats amb pernil, per poder arribar on el bus ens estaria esperant per dur-nos al parking de Torla. Una vegada allí els més valents se'n van anar de tirón cap a casa i els que estàvem més fets pols ens vam quedar a fer nit a Assin de Broto.

I fins aquí el relat des de el meu punt de vista, espero que us agrado i fins la propera!!!

Els “ELEGIDOS “ son:

Tenzing, Anna, Eli, Raúl, Dúnia, Uri, Sisco, Xava, Manel, Núria, Antonio, Ramon, Marcel, Joan, Andreu, Noèlia i Alvaro.

Salut

Malcom