Fotos Mont Perdut

Cliqueu aqui si voleu veure un arxiu flash amb unes quantes fotos de la sortida al Mont Perdut.

I aquí teniu les mateixes fotos en un arxiu més petit:





Salut!!!

jordiS

Mulleres - Bessiberi

MULLERES - BESSIBERRI

Com no podia ser d'una altra manera la Noe i jo mateix vam organitzar la sortida al Mulleres.....
Com no podia ser d'una altra manera......., per inclemències del temps, no vam pujar al Mulleres.....
Com no podia ser d'una altra manera........vam intentar donar-li la volta a la sortida i vam decidir, anar direcció al Bissiberri sud.

L' aventura comença el dia 24 a les 15.00 hores, direcció al poble d'Aneto, on ens esperaven la Pilar i el Mario amb tot a punt. Ens van dir que el dia havia estat bó, però què durant la setmana havia nevat, i què amb tota seguretat no podríem aconseguir el nostre objectiu. De fet, nosaltres ja estàvem allí, tot i sabent, d'avant mà que el temps no jugaria al nostre favor, confiàvem totalment en què els nostres sherpes en durien a algun indret alternatiu prou atractiu.
Realment, és una passada anar a Aneto, per la gent, per l’indret i sobre tot, el més important...pel tracte....FANTÀSTIC (si si en majúscules).

M'agradaria explicar-vos la sortida del diumenge:

Fosc i boirós , així es com va començar el dia. Els del GEA es preparen per afrontar el plan "B", són les 6:50 del matí i acabem de preparar el "material bèl-lic" per afrontar els Besiberris (el nom pareix que prové de les paraules "baso-be erri", que significaria "lloc sota el precipici").
A les 7:00:46 comencem a caminar direcció sud, per un camí suau ( pujant-lo no ho era tant ) i de lleugera pendent. Després a l’esquerra per la vall dels Besiberris una mica "d´hachasso" fins als llacs , fins aquest punt el temps acompanyava així com un paisatge fantàstic, típic de tardor .

Vam bordejar els llacs pel marge dret, passant per sota del refugi lliure del besiberris, per un rierol (mai més ben dit ) i ja vam enfilar per una forta pendent (bufffffff ) fins arribar a una esplanadeta on vam recuperar una mica. Tot seguit, ens dirigiam cap al coll i uns 20 minuts després vam tenir que fer ús de les polaines. Hi havia força neu i pedres que relliscaven un c.... A cada pàs s’incrementaven les dificultats, la neu era toba i t’enfonsaves, haviam d’anar amb molt de compte per no fer-nos mal . Uns 30 minuts després arribàvem al coll per a poder atacar el cim, però era massa arriscat, vam optar per menjar una mica, fer la foto de rigor i girar cua cap avall.
De baixada, pluja i més boira, alguna relliscada què altra i finalment vàrem arribar las llacs del Bessiberrri i ja tranquil·lament cap a l’aparcament per a tornar al poble d’Aneto on ens esperàvem la Mònica, la Noe, la Laieta i el Joel i un dinar que ens havia preparat el Mario que estava de MUERTEEEE.
Tot i no haver pogut fer cim, tots estàvem contents d’haver-ho intentat i tenim la certesa què ni el Mulleres ni el Bessiberri es mouran de lloc, i ben segur ho tornarem a intentar.




Chalón

Montsent de Pallars

Dia 4 d'octubre de l'any 2009. Són les 5 de la tarda, més o menys. El Tomàs s'acomoda a la furgo de son pare, preparat per emprendre el camí de tornada cap a casa seua, després d'un intens dia passat pel Pallars Sobirà. Li diu al conductor que vol escoltar música. El conductor posa un cd; Vetusta Morla. A ell li agraden, encara que no els entén massa bé. Música de grans. Aquest nom, però, li recorda la tortuga gegant que surt a la peli La història interminable, i per això li cauen bé. La música comença a sonar. Aviat es desentén de la música i poc abans d'adormir-se deixa anar unes quantes reflexions sobre el dia que ha viscut seguint les passes del G.E.A. per la muntanya, que traduïdes a un català entenedor venen a dir aproximadament això:

Avui ha matinat molt. S'ha llevat de nit i sense temps per acabar-se de despertar l'han carregat a la furgo i l'han dut fins a Llessui, on sabia que s'havia de trobar amb el G.E.A. Aquests hi eren des de el dissabte. Lo Tomàs pensa que també li hagués agradat passar la nit allí dalt, així no li hagués calgut matinar, però no ha estat així, i s'ha de resignar. A les 8 del matí, segons l'hora prevista, baixa per fi de la furgo al parking de l'antiga estació d'esquí de Llessui. Allí es troba amb el gruix de l'expedició, preparats per l'assalt al Montseny de Pallars. Ara a ell li toca esmorzar una mica, i mentre ho fa veu com el G.E.A. es posa en acció; motxilles al coll i sense pensar-s'ho més s'enfilen muntanya amunt i desapareixen ràpidament de la seva vista. A ell li hagués agradat poder anar darrera seu, però sap que encara és massa petit. Ja li arribarà l'hora, de moment observa i aprèn.

El tornen a carregar a la furgo i el duen també muntanya amunt, però còmodament assegut. El camí va fent revolts enmig del telecadira en ruïna de l'estació d'esquí, ara només ocupada per una munió de vaques i cavalls. La furgo arriba a una cruïlla i gira a l'esquerra. Li diuen que si hagués continuat tot recte hagués fet cap a Espot. Uns quants metres més enllà per fi s'atura. Hi veu un cartell que li diu que està a la zona perifèrica de Parc Nacional d'Aiguestortes. Ara li toca per fi començar a caminar. Veu com els que han sortit a peu van arribant fins allí, pujant per unes fortes pendents. Ho observa amb un punt d'admiració i enveja. Ara veu amb tota la seva magnitud l'objectiu del dia, el Montsent de Pallars. Sembla a tocar, però sap que li tocarà suar de debò per arribar fins a ell.

El G.E.A. es posa de nou en acció. Reprèn el camí, ara suau, resseguint la tanca que delimita uns amplis prats, territori de vaques. La pendent aviat s'accentúa, però el camí a seguir és força evident. Tendeix a anar cap a la dreta, buscant el coll, cap a una zona ja més rocosa. A partir d'aquí el G.E.A. va seguint les fites, buscant l'aresta, cap al sud, i remuntant-la fins al cim, on hi troba un vèrtex geodèsic amb una gran senyera al capdamunt. Al cap d'una estona fins allí hi arriba el Tomàs, cansat però content. El G.E.A. li dóna l'enhorabona i ell s'infla, tot orgullós. S'ha guanyat un bon esmorzar. Després d'endrapar el bocata, ja més refet, es meravella amb la vista que li ofereix el cim. Des d'allí veu l'Estany Gento i els estanys de Colomina, té una magnífica visió del Peguera i altres cims per ell desconeguts, i més enllà veu el massís de la Maladeta, amb l'Aneto en primer pla. El dia és clar i la vista impressiona. Però no es pot badar i ha de tirar cap avall. Veu a la llunyania un puntet vermell que li diuen que és la seua furgo i que encara ha d'arribar fins allí per relaxar-se. El G.E.A. comença el descens al ritme vertiginós que el caracteritza i ell darrera, però poc a poc i bona lletra, que és petit i no pot prendre mal. Ja més avall el G.E.A. s'atura per reagrupar-se i allí el Tomàs es retroba amb la Laia. Pel matí tant sols han tingut un moment per saludar-se, així que ara, ja amb més temps per endavant s'hi ajunta, content per poder anar amb gent de la seua mida. La conversa amb la seua amiga es veu que es força interessant i aviat es desentén de tot el demés, fins que s'adona que ha arribat a Sort i es troba assegut a taula amb una pizza al davant. Només li resta dinar, jugar i cap a Aubesa. I explicar, amb orgull, que ha pujat al Montsent de Pallars amb el G.E.A.

Així es com ho va viure el Tomàs i així és com ell més o menys ho explica. Sabem que altres ressenyaran tota la sortida amb més exactitud en aquest mateix blog. Llegiu-ho!

Salut!!!

jordiS

Mont Perdut

Segons els geòlegs, l'orígen del Pirineu es remunta al que ells anomenen Era Primària, quan les muntanyes que ara coneixem no eren més que una immensa fosa en un mar on s'hi dipositaven diferents capes sedimentàries. Fa uns 250 milions d'anys, la orogènia herciniana va plegar i va elevar aquests sediments, formant la primitiva cordillera pirenaica. Més tard, al final de la Era Secundària i principis de la Terciària, nous estrats calcàris es dipositen sobre aquesta cordillera. I fa uns 35 milions d'anys l'orogènia alpina el·leva de nou aquests sediments calcaris i dóna forma al que avui dia coneixem com el Pirineu Axial, on s´hi troba els massís del Mont Perdut, el major massís calcari de l'Europa Occidental, dominat pels cims de les Tres Sorores o Treserols (Mont Perdut, Cilindre i Soum de Ramond), tots tres per damunt dels 3000 metres d'altitut. Milions anys d'evol·lució del nostre petit planeta que només condueixen a un únic destí; que el G.E.A. tingui un terreny de joc prou interessant on desenvolupar les habilitats amb el que el seu ADN l'ha dotat. I així, per respondre amb cortesia a l'invitació que li fa la Natura, el G.E.A. se'n va anar a reconèixer i trepitjar aquest tant gran massís calcàri. I així ho va fer el passat dia de 12 setembre. I per que el fet no quedi oblidat l'Alvaro en va fer aquesta crònica que ara us oferim.

Salut!!!

jordiS

CRÒNICA DE L'ASCENSIÓ DEL G.E.A. AL MONT PERDUT, per Malcom

Per fi ha arribat el gran dia, el dia que tots esperàvem; el dia de “ LOS ELEGIDOS”.

Són les 6,30 hores del “DIA”. Asseguts al pedrís de cal Damiana van arribant amb puntualitat anglesa tots els “elegidos”. Tot acabant de perfilar l'itinerari ens anem col·locant cadascú al vehicle que li pertoca, enfilant carrer Sant Roc amunt, tot d'una tirada fins que l'estòmac diu fins Ainsa. Després de més de mitja hora, gairebé tres quarts, amb la panxa ben plena tornem a enfilar, ara sí, fins al parking de Torla, on deixarem els vehicles aparcats fins la retrobada, el dissabte a la tarda.

Maleters amunt i tot un barrambori de motxilles, pals, botes, bambes, huesitos, etc, tot ben premsat dins de la motxilla, anem a comprar el ticket d'anada i tornada que ens donarà accés al bus, fins al límit del parc nacional. Una vegada arribem a lloc, motxilles a l'esquena i comencem el primer round de l'assalt del temible Perdut.

Varem començar a caminar per una fageda d'indescriptible bellesa fins que el nostre sherpa va dir prou i, com no podia ser d'una altra manera, vam començar a patir els típics “ACHASSOS”, fins a salvar el desnivell que hi ha per arribar a la cua de cavall. Una vegada allí se'ns van presentar dues opcions: o per Las Clavijas o pel Sender dels Caçadors. Per suposat, la nostra dilatada experiència i currículum ens va fer pujar per Las Clavijas, agafats a aquelles cadenes com si ens hi anés la vida. Una vegada salvat el segon desnivell i ja una mica més assossegats vam enfilar l'últim, i no per això més dolç, tram fins a arribar al primer dels nostres objectius: el refugi de GORIZ, situat a 2365 m. d'altitut.

Una vegada al refu botes fora i unes quantes birretes per posar els ossos a puesto i esperar l'hora de sopar per recuperar forces ja que l'endemà ens esperava el plat fort de l'expedició.

A les 6,45 hores de dissabte ja fèiem cua per esmorzar, i a les 7,10, amb el nostre gran objectiu de fons i una marxeta suau però sense encantar-nos, vàrem començar a suar, tot pujant aquelles rampes que es feien gairebé inacabables, fins arribar al famós llac gelat de Marboré. Ara tant sols ens quedava una rampa; i “collons” quina rampa!!! Però nosaltres som el GEA, així que a apretar les dents, estrènyer el cul i amunt!!! Després de 45 minuts, més o menys, d'agònic sufriment vàrem aconseguir el que tant temps havíem estat esperant: El Cim del Perdut (3.304 m.)

Amb un fred què xinava i amb la boira fen la guitza als nostres ulls ens vam prendre el típic piscolavis, la foto de rigor i a practicar el famós “acampo qui pugo”. Una vegada a GORIZ vam tornar a omplir la panxa amb un parell d'ous farrats amb pernil, per poder arribar on el bus ens estaria esperant per dur-nos al parking de Torla. Una vegada allí els més valents se'n van anar de tirón cap a casa i els que estàvem més fets pols ens vam quedar a fer nit a Assin de Broto.

I fins aquí el relat des de el meu punt de vista, espero que us agrado i fins la propera!!!

Els “ELEGIDOS “ son:

Tenzing, Anna, Eli, Raúl, Dúnia, Uri, Sisco, Xava, Manel, Núria, Antonio, Ramon, Marcel, Joan, Andreu, Noèlia i Alvaro.

Salut

Malcom

Crònica de la sortida al Tésol

Dissabte, 29 d'agost

Una part de la expedició vam sortir d'Albesa el dissabte dia 29 d'agost a les 15:00, l'altra part ho van fer pel matí.

En arrivar al refugi de Plà de la Font, sobre les 18:00, els vam trobar ajeguts per fora fent conya mentre ens esperaven.

Quan es va amagar el sol l'ambient es va refredar una mica, i mentre els uns es ficaven roba i els altres intentaven calmar a la canalla, que estava enjugassadíssima, es va fer l'hora de sopar.

Cal destacar que el menjar que van preparar aquells xicots per sopar va ser bonísssssim, i com només estavem els del GEA, vam allargar el ressopó bevent patxaran i ratafia del Pallars.

Diumenge 30 d'agost.

Els més valents es van llevar a les 7 del matí, impacients per pujar i baixar tossals (com diu un amic meu), parlo en plural per que en realitat van coronar 4 cims, acompanyats de tres nous alpinistes d'Albesa, que van passar el dia amb nosaltres.

El primer cim que es van esmorzar va ser el Mil Potros, seguit del Pinetó, la Roca Blanca i finalment l'objectiu de la sortida: El Tésol.

La resta us la podeu imaginar..... bon rotllo, dinaret al refu (també boníssim), i un indret espectacular.

Es ben sabut per tots que la perfecció no existeix, però l'expedició al Tésol s'hi va acostar moltíssim!!!

I aquí teniu el reportatge gràfic:

al Pinetó

Roca Blanca

que et sembla, Sisco, farem el cim?

Tésol

Noe

Claravide o el camí de roca calcària

Es diu que Claravide és posiblement un topònim d'orígen basc. Estaria compost per un substantiu, bide, que es tradueix com a camí, i un complement nominal, kakari, que significa de roca calcària; kakari bide, que hauria evolucionat cap a Claravide. I aquest és el nom que se li dóna a un cim de 3020 metres d'alçada, situat al massís del Perdiguero, al Pirineu d'Osca.

La primera ascensió documentada a aquest cim data de l'any 1882, i fou duta a terme pel llegendari compte d'orígen irlandès Henry Russell, juntament amb el guies Fermín Barrau i Célestin Passet. 117 anys més tard el també llegendari GEA l'ha reconquerit per la història. I aquest és el relat de la gesta.
Tot va començar el dia 18 de juliol de l'any 2009, data en que el GEA s´havia de reunir al refugi d'Estós, a 1890 metres d'altitut. Els membres de l'expedició hi van arribar per separat, cadascú a la seva manera. Així, els capitostos del GEA, a qui anomenarem Anna i Tenzing, ho van fer pel barranc de Literola, coronant el pic de Perdiguero i baixant després cap a la vall d'Estós i cap al refugi, on els estava esperant un dels veterans del grup, que s'havia avançat uns dies a la cita amb l'ordre d'explorar el terreny. A aquest explorador li donarem el nom de Manel. La Núria, la Eli i el Sisco, el gruix de l'expedició, van arribar-hi recorrent la vall d'Estós, tot deleitant-se en la bellesa d'aquest paratge. Finalment, el més tardaner, a partir d'ara conegut com a Mundatxa, va optar per dirigir-se a la cita pedalant amb al seva BH, i hi va arribar just per seure a taula i endrapar el sopar.
L'endemà, dia 19, després de llevar-se a punta de dia i esmorzar, van començar a recórrer el camí de roca calcària. Ho van fer tot resseguint el barranc de Gias fins a l'ibón del mateix nom (els indígenes d'aquella zona anomenen ibón al que nosaltres coneixem com a estany o llac). Des d'aquest punt van enfilar una forta pendent dirigint-se cap al port de Gias, a 2921 metres. En aquest tram van tenir algun petit contratemps amb una pala de neu glaçada, però no va ser problema per continuar amunt, fins arribar al capdamunt del port i des d'aquí al primer cim del dia, el Clarabide Oriental, de 3012 metres. Foto i cap al objectiu principal, el Clarabide de 3020 metres. Un altra foto i continuem, que no ha estat res. Següent cim, el Clarabide Occidental, de 3008 metres. Ja en tenim tres, però no n´hi ha prou, en volen un altre. Cap al Gias (3011 m.). I així haguessin continuat, però s'atansava l'hora de dinar i això no es pot perdre. Així que del Gias per avall cap al refugi, a recollir trastes i , uns corrent, d'altres pedalant i la resta caminant, a buscar el cotxe i lloc on endrapar.
I aquest és el resum aproximat de com va anar el dia, amigues i amics tots. A la pròxima us esperem.
I després del relat, reportatge gràfic del Tenzing:

Salut!!!

tuc de ratera

El GEA s'ha enfilat 2840 metres per sobre el nivell del mar i ha deixat la seva petjada damunt el cim del Tuc de Ratera!!!

Donem l'enhorabona a tots els expedicionàris i fins i tot a l'intrús ocell negre que per allí rondava.

Aquí teniu unes quantes imatges de l'ascenció:

el corredor de la rimaia a la Maladeta

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

rimaia

f. [GL] Esquerda o conjunt d’esquerdes estretes i pregones situades entre la glacera i la paret rocosa del circ glacial.

I això diu la Wikipedia sobre la Maladeta (cliqueu aquí).

I finalment això és el que varem veure nosaltres el dia 7 de juny del 2009:

el famòs corredor, amb la rimaia que es comença a obrir

dos socis del G.E.A. creuant el glaciar de la Maladeta

l'Aneto des de el cim de la Maladeta

el descens cap a la cresta dels Portillons (aquí es van viure moments de tensió)

pujant cap al Portilló Superior

l' "autopista" cap a l'Aneto

Anecdotàri muntanyenc

La que ara us explicaré és una història escoltada al refugi de la Renclusa la nit del 6 de juny del 2009, habent sopat i amb uns quants patxarans consumits. Juren i perjuren haver-la viscut en viva pell dos veterants esquiadors catalans que per aquells verals pretenen apurar les últimes esquidades de la temporada i, qui sap, potser de la seva vida. Amb un to de ressignada tristesa relata el més vell d'ells com, temps enrera, un grup d'entusiastes excursionistes baixen joiosos després d'haver aconseguit el cim de la Maladeta. Amb la confiança que els dona la fita ja conquerida s'encaren envalentonats cap al corredor de la rimaia, havent-li perdut el respecte que mai li haurien d'haver negat. Encapçalen el descens dos joves noies, atrevides i jugarenes. Però entre les rialles que desde dalt senten la resta de companys s'esmuny un terrible crit de pànic, que a tots esglaia el cor. Han perdut peu i totes dues llisten avall agafant cada cop més velocitat cap a un incert destí. S'atura el temps i queden tots inmòvils esperant el fatal desenllaç. Una de les noies, ja prop d'arribar a la negra esquerda, amb un afortunat gir surt volant, travessant la rimaia i caient damunt la tova neu de l'altra banda. L'altra, però, amb menys fortuna, s'esmuny cap al seu interior i desapareix de la vista dels seus companys i, malauradament, també i per sempre més, de les seves vides. I corpresos i entristits quedem tots els que tant fatal història escoltem. Brindem amb un altre patxaran per la seva memòria. Salut!!!
Així us ho explico i així va pasar, o potser no... Massa patxaran? Segurament. El cert es que això va passar, però ningú va morir. L'altitut ens cofón. La segona noia va caure a la rimaia, però no va prendre pas mal de la caiguda. Un bon ensurt i prou. Però tant ella com els companys es van posar massa nerviosos, i intentant treure-la del forat, entre crits, nervis i plors li van trencar dues costelles. I això ens demostra quanta raó tenien aquells quan van dir: "ante todo, mucha calma".

Salut!!!

jordiS

la canal de l'embut

Pels qui no ho conegueu, hi ha una canal per pujar fins a Sant Alís força interessant i que, a més, és ràpida de fer. Es tracta de la canal de l'Embut. En total us portaria no més de dues hores i mitja entre pujar-la i baixar-la, si deixeu el cotxe a la pista que duu a la font del Gabrieló i a Colobor. Per qui tingui ganes de caminar una mica més, pot fer-ho sortint desde el camping d'Àger, però llavors ha de comptar amb unes tres hores només de pujada. Qui vulgui fer l'excursió sencera pot trobar la ressenya corresponent al Vèrtex 221 (novembre-desembre 2008). Qui vulgui escurçar la caminada haurà de pujar amb el cotxe per la pista que va al coll d'Ares fins trobar un trencall a la dreta amb un cartell que indica direcció a la font del Gabrieló i a Colobor. Continueu uns tres quilòmetres més o menys fins trobar un barranc o tartera que baixa directament de la canal, que veureu que té una forma característica d'embut. S'ha de remuntar aquest barranc fins que trobeu uns mur d'un tres o quatre metres que s'ha de grimpar (hi ha que el cataloga amb una dificultat de II+). Una vegada superat aquest mur ja estareu dins el que és pròpiament la canal. S'ha de continuar amunt tot recte fins trobar el Feixant del Montsec, que és un pas de mig metre que creua en diagonal la cinglera del Monsec d'Ares. Per arribar fins aquí hi ha un tram equipat amb cadenes, d'uns 15 metres.

Quan arribem a la feixa s'ha de continuar cap a l'esquerra, primer pegats a la paret i per entremig de la vegetació, fins situar-nos davall mateix d'unes antenes que hi ha dalt de la carena. Llavors heu d'enfilar-vos amunt tot recte i grimpant. Trobareu dos trams més amb cadenes que us facilitaran la pujada. Un cap dalt de la carena podeu anar fins a Sant Alís en un 15 minuts. Per baixar podeu fer-ho pel mateix camí de pujada o si voleu un camí més senzill hi ha un pas que trobareu al coll que hi ha abans de les primeres antenes que hem trobat pujant (hi ha tres llocs amb antenes dalt de la carena, un és a Sant Alís, l'altre és el que ja hem anomenat i entremig n'hi ha un altre). Aquest pas està fitat a l'inici, però de totes maneres no té pèrdua, només cal tirar avall cap a la pista, que tota l'estona anireu veient.

el barranc amb la canal que s'insinúa al fons


primera grimpada


vista del Feixant del Montsec

al capdamunt del primer tram amb cadenes



caminant pel Feixant



segon tram amb cadenes



la canal vista des de dalt

sortida a la Tossa Plana de Lles

El cap de setmana passat es va fer la sortida a la Tossa Plana. Finalment l'expedició es va veure notablement reduïda en efectius humans, degut a la adversa metereología que es preveia. I així, tal i com s'anunciava, el temps no ens va acompanyar. Malgrat tot, uns quans ens hi van aventurar. S'ha de dir que no vam poder assolir el cim, però ho vam intentar. El relat de l'ascensió es pot resumir en poques paraules: neu, mala vissibilitat, ventisca, fred...

El diumenge es va llevar el dia molt tapat però, encara que amb no massa ganes, vam anar tirant cap amunt. Fins al Pradell, cap problema, encara que la Tossa no la veiem, totalment coberta pels núvols. A partir del Pla de les Someres la cosa es va anar complicant notablement, però resseguint la traça dels que havien pujat dies enrera vam poder anar tirant. Aquí es on vam fer l'única foto de la pujada, per que més endavant era inútil intentar-ho.



Quan la traça va quedar esborrada pel vent i la neu nova l'única referència que ens va quedar va ser el gps de l'altre grup que tirava per amunt i que es va unir a nosaltres, membres de la UEC Gràcia (als que donem gràcies des d'aquí). Finalment, quan la vissibilitat va quedar reduida a poc més de dos o tres metres vam donar mitja volta i per avall.

A baix al refugi la meteo no havia estat més benigna i la que va caure va ser també considerable.

I allò que per nosaltres havia estat una meteo adversa per uns quans havia esdevingut un veritable regal del cel. I això ens demostra que no hi ha temps dolent ni temps bo, tot depen dels ulls amb que t'ho miris...

La Tossa allí es queda esperant un altre intent. Ja veurem...

Salut!

jordiS

Cova del Tabac

El passat diumenge dia cinc es va donar obertura oficial a la temporada 2009. El destí triat per a la ocasió va ser la Cova del Tabac. Aquesta cova es troba dins el terme de Camarasa, a la serra de Mont-roig, a uns 300 metres sobre el nivell del riu Segre. Aquesta cova té una amplada d'uns 15 metres a la seva base, una alçada d'uns 20 metres i uns 180 metres de longitud. Dins la cova hi ha un altra cavitat, o gatera, més petita, anomenada la Sagristía, que fa una 4 metres d'amplada per 3 d'alçada. Se la considera una cova “viva”, ja que hi trobem una gran quantitat d'estalagtites i estalagmites en formació.

L'accés a la cova és per la presa del pantà de Camarasa. Nosaltres van sortir des del parking que hi ha al costat de les casetes abandonades on antigament hi vivien els guardes de la presa. A aquest indret s'hi arriba des de la carretera C-13, agafant un petit túnel que hi ha al mig del primer túnel passada la presa, que ens queda a l'esquerra si pugem en direcció a Tremp. El camí no té pérdua, segueix en primer lloc el curs del riu i després s'enfila per la serra de Mont-roig fins arribar a la cinglera on es troba la cova. L'únic punt que ens podría dur a confusió és una cruïlla que trobem a uns 800 metres del parking. No obstant, hi ha un pal indicador i per anar cap a la cova només cal seguir el camí de l'esquerra. Més endavant, ja vora la cinglera, cal fer alguna petita grimpada sense massa complicacions. El nostre grup, donada la nombrosa concurrència júnior, va tenir que fer ús algún cop de corda, però més per seguretat que no per necessitat. En total vam estar 1 hora, més o menys, en arribar a la cova.

Aquí teniu una foto de quasi tots els membres de l'expedició a l'entrada de la Cova del Tabac. Tant sols hi falta el Tensing, que és qui estava darrera la càmera.

Després de la visita a la cova, en poc més de mitja hora, tornavem a estar al parking, i d'allí l'expedició va dirigir les seves passes cap a Fontllonga, a l'alberg Cal Picarol, on teníem concertat el dinar, que va esdevenir bo i abundant. I allí vam ser testimonis de la memorable juguesca que una de les expedicionàries ens va proposar, aprofitant l'oportuna i momentània absència de la canalla (pobrets, si n'arriben a ser testimonis!!).

Fins a la propera!

Salut!!!

Tossa Plana de Lles

La Tossa Plana de Lles és el segon cim més alt de tota la Cerdanya. Els seus 2916 metres només són superats pel Carlit, però aquest ja és dins el Pirineu francès. Des de el seu cim es pot observar tota la Cerdanya i tot Andorra, i si el dia és clar, es pot arribar a veure el massís de la Maladeta. La visió més impactant que ens ofereix és, però, la de la serra del Cadí.

Es tracta d'un cim molt accessible al que el seu nom li fa honor, com podeu observar en aquesta imatge, i és el que em triat per pujar-hi aquest mes d'abril, concretament el cap de setmana del 25 i 26.

El nostre camp base l'intal-larem al refugi de Cap del Rec, que és a tocar de les pistes d'esquí de fons de Lles de Cerdanya. S'ha de dir que s'hi pot arribar amb el cotxe. Si li voleu fer una ullada virtual la seva adreça web és www.capdelrec.es. Veureu que és com un petit hotelet amb totes les comoditats i on s'hi menja bastant bé.

Aquesta sortida està pensada per fer-la amb esquís o raquetes, però veurem en quines condicions de neu ens trobarem. Suposo que el primer tram de l'ascensió, fins al refugi del Pradell, el podrem recorre tranquilament a pèl. Segurament a més alçada estarà encara bastant carregat. Aquest és cim molt bo per a iniciar-se en l'esquí de muntanya, segons opinió del experts. De fet des de la mateixa porta del refugi ja us podríeu calçar els esquís i tirar cap amunt, seguint la pista d'esqui nòrdic que us portaria fins al Pradell, però no crec que es doni el cas.

Finalment s'ha de dir que l'expedició la formarem un grup de vint-i-set persones, que no està gens malament, incloent-hi la presència de set socis júnior.

Allí ens veiem!

Salut!!!

jorsiS

Sopar 09

Ja s'ha fet el primer sopar del 2009. Com és tradició comencem l'any cruspint-nos un pernil. La bacanal va tenir lloc divendres passat, al menjador de l'AMPA, per la qual cosa les dones del tai-chi van tenir que canviar d'ubicació per la seva relaxant activitat. Disculpes per totes les afectades!

Enguany el menú ha estat bastant més el-laborat que en anteriors edicions, i això ens porta a donar l'enhorabona a tot l'equip de xefs. Tot molt bo i abundant, menys el cava, amb el que van fer curt.


S'ha de dir que no hi estavem tots els que som, però si tots els que hi havien d'estar. El que si que hi va haver va ser un brindis per la temporada que hem preparat, que es presenta intensa, tal i com ens va recordar la presi, l'Anna, amb les seves paraules, de les quals aquí en teniu una petita mostra:

I la vetllada va finalitzar amb el corresponent pagament de les quotes de soci. S'ha de dir que enguany al grup hi som 52 socis, però que la llista no està pas tancada, i que tothom qui ho vulgui s'hi pot apuntar.

Salutacions

Acabem de crear el bloc del grup excursionista d'albesa. Esperem que sigui el nostre lloc de trobada virtual, on totes i tots els socis del grup puguin opinar, criticar, mirar i fer tot allò que el bloc els permeti (mentre sigui legal). Esperem que sigui molt utilitzat i que serveixi per crear caliu, que falta ens fa.
En principi la intenció del bloc penjar-hi fotos i ressenyes de totes les sortides que anem fent, comunicats de la junta, convocatòries, etc... i que tothom pugui dir-hi la seva.
En fi, res més de moment. Aquí el teniu i vostre és, i a veure si entre tots el fem gran!

Salut i bon any!!!