Canal de l'Ordiguer

Activitat realitzada el dia 12 de març del 2017
Ens reunim a famosa, peculiar i caòtica Casa Basté d'Estana el dissabte. Després de sopar en companyia del gran Lluís i demés inquilins de la casa ens retirem a descansar a la Pallera. La companyia és grata però l'endemà toca matinar.

Sona el despertador i amb el cotxe cap al pàrquing de Coll de Pallers. El dia es presenta ennuvolat, però confiem en que escamparà i tirem per amunt, cap a Prats de Cadí, per camí molt marcat i sense pèrdua. A partir d'aquí ja comencem a trobar faltar raquetes o esquís. Neu tova i enfonsant-nos. No passa res, endavant. No trobem traça però com que la canal és perfectament a la vista anem seguint el camí que ens sembla més evident. Error! I el gps al cotxe! Uns quants tombs donant pals de cec i enfonsant-nos a genoll i per fi trobem traça bona. Ja directament fins a l'entrada de la canal, remuntant una pala de 35°-40°.

Un cop dins la canal la pendent és d'uns 45° i augmentant a 50° així com ens aproximem al primer ressalt. La neu està en perfectes condicions. Aquest ressalt el flanquegem per la dreta. Un cop superat la pendent es suavitza una mica. Més endavant trobem una bifurcació. La via normal continua per la dreta, i per allí anem. La pendent torna a estar pels 50°. Arribem a un segon ressalt, amb una inclinació de 55°. Un cop superat la canal s'obre, ja no anirem encaixonats entre les roques. Ara que la pendent es més suau aprofitem per prendre aire en un petit ressalt de roca i valorem les dues opcions que tenim per continuar l'ascens, ja que estem davant d'una nova bifurcació. La normal continua cap a la dreta. Si seguim a l'esquerra sortirem prop del Puig de la Canal de Cristall, però per aquesta variant la inclinació és més accentuada, situant-se al voltant dels 60°. Donat que la neu continua en molt bones condicions decidim tirar per la variant esquerra. I sense més complicacions abandonem la Canal de l'Ordiguer. El descens el fem per la Canal de Cristall. Des del Puig de la Canal de Cristall seguim la carena cap a la nostra esquerra fins a trobar la sortida de la Canal de Cristall. Per accedir a la canal des de dalt trobem una pala bastant vertical, però que es pot superar sense massa problemes, si no sempre hi ha l'opció de muntar un rappel. Després d'aquest petit tram el descens es fa ja sense problemes fins a Prats de Cadí.

la Canal de l'Ordiguer i la Canal de Cristal de de Prats de Cadí

aproximant-nos a l'entrada de la canal

superat el primer ressalt

sortida de la canal

la Canal de Cristall

part final de la Canal o Crsitall (inicial per nosaltres)

Dôme de Niege des Ecrins i Roche Faurio

LA DÔME DE NIEGE DES ECRINS

Ascensió realitzada els dies 18 i 19 de juny del 2015 al Parc National des Ecrins, al departament francès de Hautes Alpes. La Dôme de Niege és un 4000 del massís dels Ecrins, que té com a sostre la Barre des Ecrins (4012 m.).

L'ascensió la vam fer en dos jornades, la primera d'aproximació fins al Refuge des Ecrins (3157 m.) i la segona per fer cim i retorn al parking.

El sender comença a Pré de Madame Carle, una pleta d'origen glaciar on hi trobem el parking, a més d'un refugi-cafeteria i una oficina del Parc. Creua tota la pleta fins que comença a pujar en direcció al refugi Glacier Blanc. Trobem un encreuament amb cartells indicatius. Cap a l'esquerra aniríem al Glacier Noir. Nosaltres seguim a la dreta en direcció al refugi Glacier Blanc. Anem guanyant alçada per després iniciar un lleuger descens cap al torrent que baixa de la glacera, que creuem per un pont. Deixem a la nostra esquerra el tram final de la glacera, que ens ofereix una espectacular vista. Tornem a pujar en direcció al refugi per trams equipats amb passamans. Sobre un ressalt rocòs apareix el refugi Glacier Blanc (2542 m.). Aprofitem per descansar, prendre el sol i gaudir de les vistes sobre el Pelvoux.

A partir d'aquí comença la segona part de l'aproximació, molt més alpina. El sender va per la dreta de la glacera, en forta pujada i molt marcat. Al cap d'un 45 minuts aproximadament abandonem el sender i hem de continuar ja per la glacera, pel seu marge dret. Ens calcem grampons i ens encordem. La pujada es ara molt més suau, però la gran quantitat d'esquerdes que veiem (i les que no veiem, sobretot) aconsellen anar encordats i alerta. Seguim fins a arribar al peu d'un ressalt rocós sobre el qual hi ha el refugi, a uns 100 metres de desnivell per sobre nostre. Últim esforç de la jornada i a per unes més que merescudes birres.

Sobre el refugi s'ha de dir que està en un enclavament privilegiat, amb unes vistes impresionants sobre tot el massís del Ecrins. Les instal·lacions són correctes, el tracte millorable i el menjar bastant deficient, basat principalment en cous-cous i una carn inqualificable. Les birres, a part de servir-les calentes, a un preu exhorbitant (encara que això no ens va retreure de consumir-les generosament). S'ha de dir que vam ser dels primers en arribar, i això ens va donar l'esperança de tenir un hospedatge relativament tranquil, esperança que aviat es veié falsa, donat que amb el pas de les hores una gran quantitat de cordades van anar arribant lenta però constanment. Uns primers canvis d'impresions amb algun que altre veterà alpinista coneixedor d'aquelles contrades ens deixà els primers dubtes sobre l'objectiu de l'endemà, que em de dir que en principi no era altre que la Barre des Ecrins, Però "beaucoup de niege et beaucopu de chaud" ens digueren. En fi... Decidim que endavant les atxes i cap a la Dôme i a partir d'allí veurem.

L'endemà toca diana ben d'hora. Esmorzar i últimes recomanacions del guarda, resumides bàsicament en un "allez vite". Temperatures mínimes de 4 graus positius i molta neu acumulada. Així que "allez vite". Baixem cap al glaciar, ens encordem i continuem pel marge dret fins a la base del Col des Ecrins, on comença l'ascens per sota els Clochetons de Bonne Pierre. Seguim la traça per pendents de fins a 40 graus, esquivant esquerdes i seracs, cap a l'arista est de la Barre. Un cop sota l'aresta, girem en direcció oest per sota la rimaia cap a la Brèche Lory. Durant l'ascens em anat escoltant i notant el terrabastall d'un parell d'allaus per sota nostre. Tensió però amunt. Per anar a la Barre s´hauria de creuar la rimaia per anar a la part superior de la Brèche Lory, i en direcció sud-est per l'aresta cap al cim. Observem una cordada que ho intenta, però la rimaia està molt oberta i desisteixen. La resta de cordades tirem cap a la Dôme, a uns 15 minuts d'on som. Es tracta de continuar cap a l'oest i creuar per un pont de neu i al cim. Això fem. Cim, fotos, abraçades i per avall. Tot just començar el descens ens creuem amb la cordada que feia una estona veiem feinejar per creuar la rimaia, un pare i un fill belgues, segons després sabrem. El pare vol intentar un altra ruta per accedir a la aresta i convenç a alguns dels nostres per acompanyar-lo. El fill ja ha desistit. Així que aquests dels nostres i el belga s'abraonen cap amunt. Ben aviat els nostres també desisteixen i per avall. El belga farà el cim en solitari, l'únic cim a la Barre d'aquell dia.

Del descens poc a recordar, bastant penós. Neu en condicions pèssimes, enfonsant-nos continuament, alguna estona de cul-esquí i poc més. Quan arribem prop del Col des Ecrins ens topem amb l'allau que hores abans havíem notat. Impressionant i acollonat. Ha arrasat just per on a primeres hores havíem passat totes les cordades. L´helicòpter ja fa estona que hi dona tombs, suposo que hauran rebut l'avís del guarda i estant fent recompte d'alpinistes. Afortunadament no hi ha cap desgracia que explicar. Sen´s acobla el belga-fill, molt nerviós pensant amb son pare per allà dalt i les condicions de la neu, i junt amb ell arribem al refugi. Un cop allí es fa amb el petit telescopi que hi ha i intenta esbrinar les evolucions del belga-pare. I així el tenim fins que l'home és al refugi, ja bastant tard. Tots el inquilins ens afanyem a felicitar-lo i tornem a les nostres coses, que no són altres que beure birres calentes

La Barre des Ecrins des d'el refugi

Inicant l'ascens

Durant l'ascens, la Roche Faurio, proper objectiu

sota la rimaia

prop del cim

cim

inicant el descens, la Barre des Ecrins al fons

sota els seracs

ROCHE FAURIO

Ascensió realitzada el dia 20 de juny del 2015

L'endemà d'haver fet la Dôme de Niege, i havent passat la nit al mateix refugi, ens marquem com a objectiu la Roche Faurio, una muntanya de 3730 metres que està dins el mateix Parc Nationel des Ecrins. Algun membre de l'expedició, donades les condicions de la neu el dia anterior, exposa la seva intenció de baixar cap al cotxe. D'altres, donat que la previsió meteorològica dona un dia ennuvolat, volen intentar-ho, així que fem reordenació de cordades i uns tirem cap a la Roche Faurio i d'altres baixem cap al Pré de Madame Carle, on tots ens reunirem més tard.

La ruta coincideix en la seva primera part amb la de la Barre des Ecrins. S'ha de remontar  la glacera per la seva riva dreta fins al Col des Ecrins. Una mica abans d'on el camí gira a l'esquerra per anar cap a la Barre ens desviem en direcció contraria, cap a la dreta. Busquem una entrada prop de la barrera rocosa i anem ascendint deixant a la nostra esquerra aquesta barrera, anant a buscar l'aresta sud de la Roche Faurio. La part final és una pedrera. Hi ha un punt on totes les cordades s'aturen, que és on hi ha el teòric cim. però la cresta continúa cap amunt. Segons ens informen el cim és efectivament allí, però tot i això hi ha qui no es conforma i ascendeix aquest tram final de cresta. S'hi accedeix per un primer tram lineal molt exposat però amb bona roca, després una xemeneia d'un 15 metres amb passos de II/II+, per sortir de nou a la cresta, arribar al punt que sembla el més elevat i tornar pel mateix camí.

primeres rampes

concentrats en l'ascens

altres cordades pujant, al fons es pot veure el rastre de l'allau del dia anterior

la propina

ja de baixada, la Barre des Ecrins al fons

Text: jordiS

Fotos: Manel Viladrich

Salut!!

L'Aiguillette du Lauzet

Activitat realitzada el dia 15 de juny del 2015 que convina tècniques de via ferrada amb ascensió per alta muntanya.

L'itinerari comença de Pont de l'Alpe, al costat d'un gran cartell indicatiu de la via ferrata. Seguim el sender en direcció al col du Chardonet. Passem per un desviament a la dreta cap al GR-50 (Chemin du Roy) que ens hem de saltar, ja que aquest és el camí que emprarem per la tornada. Continuem cap a la nostra esquerra fins trobar les senyals de color blau que ens duran al començament de via, que no és més que un sender equipat amb cables en aquest tram inicial.

La via ferrata en si podríem dir que té tres parts ben diferenciades, la primera és un recorregut per sender i alguna petita canal, equipada amb cadenes. És així fins que ens apropem a la part central del massís. A partir d'aquí pujem en diagonal fins a trobar la base de l'Agulla. Aquí els passos són molt més aeris i més tècnics. Ens ajuden una escala i alguna grapa, però l'ascensió és bàsicament escalant assegurats a la línea de vida. La part final és la grimpada per l'Agulla, seguin els passos més lògics i fàcils. Aquí hi trobem una escapatòria per pujar a peu fins al cim, però es millor seguir la via, que ens durà directament a la creu.

El descens es fa per l'altra cara del massís, per un sender en forta baixada que ens porta fins al GR-50 (Chemin du Roy) i creuant en sentit contari fins al punt d'inici.

cap a l'inici de la via

algún dels trams més verticals

tram de descens

a poc metres del cim

foto del cim

Salut!!

text: jordiS

fotos: Manel Viladrich

pic d'alba

Una ruta clàssica dels pirineus pels esquiadors de travessa és la del pic d'Alba pels "tubos" de Paderna. Es tracta de pujar fins al cim de de l'Alba per la vía directa des de l'Hospital de Benasc, passant pels anomenats "tubos" de Paderna, que no són més que dos canals que s'enfilen per entremig dels pinars que franquejen les pistes d'esquí nòrdic de los Llanos i donen accés al peu dels pics de Paderna i la Tuca Blanca. Fóra de la temporada d'esquí aquesta ruta és poc transitada, o sigui que és una opció força recomanable pels qui vulgueu pujar al pic d'Alba fugint de les típiques "romeríes" que es solen formar a l'estiu a les rutes que parteixen de la Renclusa.

Aquesta ruta comença tot just sortir de l'Hospital de Benasc, per la pista que puja cap a la Besurta. Tot just abans de trobar la primera corva a la dreta hi ha un petit replà que és on hem de començar a enfilar-nos pel bosc cap al primer "tubo". Amb neu és molt fàcil trobar-lo; veurem una enfilada pala que s'obre pas entre els pins. Una vegada sortim d'aquest primer "tubo" ens hem de dirigir cap a la nostra esquerra, fins a trobar l'entrada del segon "tubo". El remuntem i sortim ja a la pleta de Paderna. A partir d'aquí ens hem de dirigir cap al coll del pic de Paderna, que ens queda a la nostra esquerra. Una vegada dalt d'aquest coll passem a l'altra vessant i hem de seguir la ruta "normal" que ve de la Renclusa, bastant evident i amb força fites que ens guiaran fins al cim.

el segon "tubo"

el Paderna a la nostra esquerra

el coll del Paderna

vistes cap a la Renclusa des de el coll de Paderna

l'objectiu a la vista; just sota el coll es veu el corredor per on hem de saltar cap a l'altra vesant de la cresta i d'alli cap al cim

un allau a la cresta

arribant al corredor

un cop a l'altra banda de la cresta en diagonal cap a la base de la piràmide cimera

la cresta que ens durà fins al cim

el cim

baixant per la piràmide

l'Antonio i el Mundatxa en descens, que vam fer per l'altre corredor més a la dreta

un merescut descans durant el descens

I la resta ja no té més història; petats i cap al cotxe.
Salut!!!
jordiS

Mulleres - Bessiberi

MULLERES - BESSIBERRI

Com no podia ser d'una altra manera la Noe i jo mateix vam organitzar la sortida al Mulleres.....
Com no podia ser d'una altra manera......., per inclemències del temps, no vam pujar al Mulleres.....
Com no podia ser d'una altra manera........vam intentar donar-li la volta a la sortida i vam decidir, anar direcció al Bissiberri sud.

L' aventura comença el dia 24 a les 15.00 hores, direcció al poble d'Aneto, on ens esperaven la Pilar i el Mario amb tot a punt. Ens van dir que el dia havia estat bó, però què durant la setmana havia nevat, i què amb tota seguretat no podríem aconseguir el nostre objectiu. De fet, nosaltres ja estàvem allí, tot i sabent, d'avant mà que el temps no jugaria al nostre favor, confiàvem totalment en què els nostres sherpes en durien a algun indret alternatiu prou atractiu.
Realment, és una passada anar a Aneto, per la gent, per l’indret i sobre tot, el més important...pel tracte....FANTÀSTIC (si si en majúscules).

M'agradaria explicar-vos la sortida del diumenge:

Fosc i boirós , així es com va començar el dia. Els del GEA es preparen per afrontar el plan "B", són les 6:50 del matí i acabem de preparar el "material bèl-lic" per afrontar els Besiberris (el nom pareix que prové de les paraules "baso-be erri", que significaria "lloc sota el precipici").
A les 7:00:46 comencem a caminar direcció sud, per un camí suau ( pujant-lo no ho era tant ) i de lleugera pendent. Després a l’esquerra per la vall dels Besiberris una mica "d´hachasso" fins als llacs , fins aquest punt el temps acompanyava així com un paisatge fantàstic, típic de tardor .

Vam bordejar els llacs pel marge dret, passant per sota del refugi lliure del besiberris, per un rierol (mai més ben dit ) i ja vam enfilar per una forta pendent (bufffffff ) fins arribar a una esplanadeta on vam recuperar una mica. Tot seguit, ens dirigiam cap al coll i uns 20 minuts després vam tenir que fer ús de les polaines. Hi havia força neu i pedres que relliscaven un c.... A cada pàs s’incrementaven les dificultats, la neu era toba i t’enfonsaves, haviam d’anar amb molt de compte per no fer-nos mal . Uns 30 minuts després arribàvem al coll per a poder atacar el cim, però era massa arriscat, vam optar per menjar una mica, fer la foto de rigor i girar cua cap avall.
De baixada, pluja i més boira, alguna relliscada què altra i finalment vàrem arribar las llacs del Bessiberrri i ja tranquil·lament cap a l’aparcament per a tornar al poble d’Aneto on ens esperàvem la Mònica, la Noe, la Laieta i el Joel i un dinar que ens havia preparat el Mario que estava de MUERTEEEE.
Tot i no haver pogut fer cim, tots estàvem contents d’haver-ho intentat i tenim la certesa què ni el Mulleres ni el Bessiberri es mouran de lloc, i ben segur ho tornarem a intentar.




Chalón

Montsent de Pallars

Dia 4 d'octubre de l'any 2009. Són les 5 de la tarda, més o menys. El Tomàs s'acomoda a la furgo de son pare, preparat per emprendre el camí de tornada cap a casa seua, després d'un intens dia passat pel Pallars Sobirà. Li diu al conductor que vol escoltar música. El conductor posa un cd; Vetusta Morla. A ell li agraden, encara que no els entén massa bé. Música de grans. Aquest nom, però, li recorda la tortuga gegant que surt a la peli La història interminable, i per això li cauen bé. La música comença a sonar. Aviat es desentén de la música i poc abans d'adormir-se deixa anar unes quantes reflexions sobre el dia que ha viscut seguint les passes del G.E.A. per la muntanya, que traduïdes a un català entenedor venen a dir aproximadament això:

Avui ha matinat molt. S'ha llevat de nit i sense temps per acabar-se de despertar l'han carregat a la furgo i l'han dut fins a Llessui, on sabia que s'havia de trobar amb el G.E.A. Aquests hi eren des de el dissabte. Lo Tomàs pensa que també li hagués agradat passar la nit allí dalt, així no li hagués calgut matinar, però no ha estat així, i s'ha de resignar. A les 8 del matí, segons l'hora prevista, baixa per fi de la furgo al parking de l'antiga estació d'esquí de Llessui. Allí es troba amb el gruix de l'expedició, preparats per l'assalt al Montseny de Pallars. Ara a ell li toca esmorzar una mica, i mentre ho fa veu com el G.E.A. es posa en acció; motxilles al coll i sense pensar-s'ho més s'enfilen muntanya amunt i desapareixen ràpidament de la seva vista. A ell li hagués agradat poder anar darrera seu, però sap que encara és massa petit. Ja li arribarà l'hora, de moment observa i aprèn.

El tornen a carregar a la furgo i el duen també muntanya amunt, però còmodament assegut. El camí va fent revolts enmig del telecadira en ruïna de l'estació d'esquí, ara només ocupada per una munió de vaques i cavalls. La furgo arriba a una cruïlla i gira a l'esquerra. Li diuen que si hagués continuat tot recte hagués fet cap a Espot. Uns quants metres més enllà per fi s'atura. Hi veu un cartell que li diu que està a la zona perifèrica de Parc Nacional d'Aiguestortes. Ara li toca per fi començar a caminar. Veu com els que han sortit a peu van arribant fins allí, pujant per unes fortes pendents. Ho observa amb un punt d'admiració i enveja. Ara veu amb tota la seva magnitud l'objectiu del dia, el Montsent de Pallars. Sembla a tocar, però sap que li tocarà suar de debò per arribar fins a ell.

El G.E.A. es posa de nou en acció. Reprèn el camí, ara suau, resseguint la tanca que delimita uns amplis prats, territori de vaques. La pendent aviat s'accentúa, però el camí a seguir és força evident. Tendeix a anar cap a la dreta, buscant el coll, cap a una zona ja més rocosa. A partir d'aquí el G.E.A. va seguint les fites, buscant l'aresta, cap al sud, i remuntant-la fins al cim, on hi troba un vèrtex geodèsic amb una gran senyera al capdamunt. Al cap d'una estona fins allí hi arriba el Tomàs, cansat però content. El G.E.A. li dóna l'enhorabona i ell s'infla, tot orgullós. S'ha guanyat un bon esmorzar. Després d'endrapar el bocata, ja més refet, es meravella amb la vista que li ofereix el cim. Des d'allí veu l'Estany Gento i els estanys de Colomina, té una magnífica visió del Peguera i altres cims per ell desconeguts, i més enllà veu el massís de la Maladeta, amb l'Aneto en primer pla. El dia és clar i la vista impressiona. Però no es pot badar i ha de tirar cap avall. Veu a la llunyania un puntet vermell que li diuen que és la seua furgo i que encara ha d'arribar fins allí per relaxar-se. El G.E.A. comença el descens al ritme vertiginós que el caracteritza i ell darrera, però poc a poc i bona lletra, que és petit i no pot prendre mal. Ja més avall el G.E.A. s'atura per reagrupar-se i allí el Tomàs es retroba amb la Laia. Pel matí tant sols han tingut un moment per saludar-se, així que ara, ja amb més temps per endavant s'hi ajunta, content per poder anar amb gent de la seua mida. La conversa amb la seua amiga es veu que es força interessant i aviat es desentén de tot el demés, fins que s'adona que ha arribat a Sort i es troba assegut a taula amb una pizza al davant. Només li resta dinar, jugar i cap a Aubesa. I explicar, amb orgull, que ha pujat al Montsent de Pallars amb el G.E.A.

Així es com ho va viure el Tomàs i així és com ell més o menys ho explica. Sabem que altres ressenyaran tota la sortida amb més exactitud en aquest mateix blog. Llegiu-ho!

Salut!!!

jordiS

Mont Perdut

Segons els geòlegs, l'orígen del Pirineu es remunta al que ells anomenen Era Primària, quan les muntanyes que ara coneixem no eren més que una immensa fosa en un mar on s'hi dipositaven diferents capes sedimentàries. Fa uns 250 milions d'anys, la orogènia herciniana va plegar i va elevar aquests sediments, formant la primitiva cordillera pirenaica. Més tard, al final de la Era Secundària i principis de la Terciària, nous estrats calcàris es dipositen sobre aquesta cordillera. I fa uns 35 milions d'anys l'orogènia alpina el·leva de nou aquests sediments calcaris i dóna forma al que avui dia coneixem com el Pirineu Axial, on s´hi troba els massís del Mont Perdut, el major massís calcari de l'Europa Occidental, dominat pels cims de les Tres Sorores o Treserols (Mont Perdut, Cilindre i Soum de Ramond), tots tres per damunt dels 3000 metres d'altitut. Milions anys d'evol·lució del nostre petit planeta que només condueixen a un únic destí; que el G.E.A. tingui un terreny de joc prou interessant on desenvolupar les habilitats amb el que el seu ADN l'ha dotat. I així, per respondre amb cortesia a l'invitació que li fa la Natura, el G.E.A. se'n va anar a reconèixer i trepitjar aquest tant gran massís calcàri. I així ho va fer el passat dia de 12 setembre. I per que el fet no quedi oblidat l'Alvaro en va fer aquesta crònica que ara us oferim.

Salut!!!

jordiS

CRÒNICA DE L'ASCENSIÓ DEL G.E.A. AL MONT PERDUT, per Malcom

Per fi ha arribat el gran dia, el dia que tots esperàvem; el dia de “ LOS ELEGIDOS”.

Són les 6,30 hores del “DIA”. Asseguts al pedrís de cal Damiana van arribant amb puntualitat anglesa tots els “elegidos”. Tot acabant de perfilar l'itinerari ens anem col·locant cadascú al vehicle que li pertoca, enfilant carrer Sant Roc amunt, tot d'una tirada fins que l'estòmac diu fins Ainsa. Després de més de mitja hora, gairebé tres quarts, amb la panxa ben plena tornem a enfilar, ara sí, fins al parking de Torla, on deixarem els vehicles aparcats fins la retrobada, el dissabte a la tarda.

Maleters amunt i tot un barrambori de motxilles, pals, botes, bambes, huesitos, etc, tot ben premsat dins de la motxilla, anem a comprar el ticket d'anada i tornada que ens donarà accés al bus, fins al límit del parc nacional. Una vegada arribem a lloc, motxilles a l'esquena i comencem el primer round de l'assalt del temible Perdut.

Varem començar a caminar per una fageda d'indescriptible bellesa fins que el nostre sherpa va dir prou i, com no podia ser d'una altra manera, vam començar a patir els típics “ACHASSOS”, fins a salvar el desnivell que hi ha per arribar a la cua de cavall. Una vegada allí se'ns van presentar dues opcions: o per Las Clavijas o pel Sender dels Caçadors. Per suposat, la nostra dilatada experiència i currículum ens va fer pujar per Las Clavijas, agafats a aquelles cadenes com si ens hi anés la vida. Una vegada salvat el segon desnivell i ja una mica més assossegats vam enfilar l'últim, i no per això més dolç, tram fins a arribar al primer dels nostres objectius: el refugi de GORIZ, situat a 2365 m. d'altitut.

Una vegada al refu botes fora i unes quantes birretes per posar els ossos a puesto i esperar l'hora de sopar per recuperar forces ja que l'endemà ens esperava el plat fort de l'expedició.

A les 6,45 hores de dissabte ja fèiem cua per esmorzar, i a les 7,10, amb el nostre gran objectiu de fons i una marxeta suau però sense encantar-nos, vàrem començar a suar, tot pujant aquelles rampes que es feien gairebé inacabables, fins arribar al famós llac gelat de Marboré. Ara tant sols ens quedava una rampa; i “collons” quina rampa!!! Però nosaltres som el GEA, així que a apretar les dents, estrènyer el cul i amunt!!! Després de 45 minuts, més o menys, d'agònic sufriment vàrem aconseguir el que tant temps havíem estat esperant: El Cim del Perdut (3.304 m.)

Amb un fred què xinava i amb la boira fen la guitza als nostres ulls ens vam prendre el típic piscolavis, la foto de rigor i a practicar el famós “acampo qui pugo”. Una vegada a GORIZ vam tornar a omplir la panxa amb un parell d'ous farrats amb pernil, per poder arribar on el bus ens estaria esperant per dur-nos al parking de Torla. Una vegada allí els més valents se'n van anar de tirón cap a casa i els que estàvem més fets pols ens vam quedar a fer nit a Assin de Broto.

I fins aquí el relat des de el meu punt de vista, espero que us agrado i fins la propera!!!

Els “ELEGIDOS “ son:

Tenzing, Anna, Eli, Raúl, Dúnia, Uri, Sisco, Xava, Manel, Núria, Antonio, Ramon, Marcel, Joan, Andreu, Noèlia i Alvaro.

Salut

Malcom