Montsent de Pallars

Dia 4 d'octubre de l'any 2009. Són les 5 de la tarda, més o menys. El Tomàs s'acomoda a la furgo de son pare, preparat per emprendre el camí de tornada cap a casa seua, després d'un intens dia passat pel Pallars Sobirà. Li diu al conductor que vol escoltar música. El conductor posa un cd; Vetusta Morla. A ell li agraden, encara que no els entén massa bé. Música de grans. Aquest nom, però, li recorda la tortuga gegant que surt a la peli La història interminable, i per això li cauen bé. La música comença a sonar. Aviat es desentén de la música i poc abans d'adormir-se deixa anar unes quantes reflexions sobre el dia que ha viscut seguint les passes del G.E.A. per la muntanya, que traduïdes a un català entenedor venen a dir aproximadament això:

Avui ha matinat molt. S'ha llevat de nit i sense temps per acabar-se de despertar l'han carregat a la furgo i l'han dut fins a Llessui, on sabia que s'havia de trobar amb el G.E.A. Aquests hi eren des de el dissabte. Lo Tomàs pensa que també li hagués agradat passar la nit allí dalt, així no li hagués calgut matinar, però no ha estat així, i s'ha de resignar. A les 8 del matí, segons l'hora prevista, baixa per fi de la furgo al parking de l'antiga estació d'esquí de Llessui. Allí es troba amb el gruix de l'expedició, preparats per l'assalt al Montseny de Pallars. Ara a ell li toca esmorzar una mica, i mentre ho fa veu com el G.E.A. es posa en acció; motxilles al coll i sense pensar-s'ho més s'enfilen muntanya amunt i desapareixen ràpidament de la seva vista. A ell li hagués agradat poder anar darrera seu, però sap que encara és massa petit. Ja li arribarà l'hora, de moment observa i aprèn.

El tornen a carregar a la furgo i el duen també muntanya amunt, però còmodament assegut. El camí va fent revolts enmig del telecadira en ruïna de l'estació d'esquí, ara només ocupada per una munió de vaques i cavalls. La furgo arriba a una cruïlla i gira a l'esquerra. Li diuen que si hagués continuat tot recte hagués fet cap a Espot. Uns quants metres més enllà per fi s'atura. Hi veu un cartell que li diu que està a la zona perifèrica de Parc Nacional d'Aiguestortes. Ara li toca per fi començar a caminar. Veu com els que han sortit a peu van arribant fins allí, pujant per unes fortes pendents. Ho observa amb un punt d'admiració i enveja. Ara veu amb tota la seva magnitud l'objectiu del dia, el Montsent de Pallars. Sembla a tocar, però sap que li tocarà suar de debò per arribar fins a ell.

El G.E.A. es posa de nou en acció. Reprèn el camí, ara suau, resseguint la tanca que delimita uns amplis prats, territori de vaques. La pendent aviat s'accentúa, però el camí a seguir és força evident. Tendeix a anar cap a la dreta, buscant el coll, cap a una zona ja més rocosa. A partir d'aquí el G.E.A. va seguint les fites, buscant l'aresta, cap al sud, i remuntant-la fins al cim, on hi troba un vèrtex geodèsic amb una gran senyera al capdamunt. Al cap d'una estona fins allí hi arriba el Tomàs, cansat però content. El G.E.A. li dóna l'enhorabona i ell s'infla, tot orgullós. S'ha guanyat un bon esmorzar. Després d'endrapar el bocata, ja més refet, es meravella amb la vista que li ofereix el cim. Des d'allí veu l'Estany Gento i els estanys de Colomina, té una magnífica visió del Peguera i altres cims per ell desconeguts, i més enllà veu el massís de la Maladeta, amb l'Aneto en primer pla. El dia és clar i la vista impressiona. Però no es pot badar i ha de tirar cap avall. Veu a la llunyania un puntet vermell que li diuen que és la seua furgo i que encara ha d'arribar fins allí per relaxar-se. El G.E.A. comença el descens al ritme vertiginós que el caracteritza i ell darrera, però poc a poc i bona lletra, que és petit i no pot prendre mal. Ja més avall el G.E.A. s'atura per reagrupar-se i allí el Tomàs es retroba amb la Laia. Pel matí tant sols han tingut un moment per saludar-se, així que ara, ja amb més temps per endavant s'hi ajunta, content per poder anar amb gent de la seua mida. La conversa amb la seua amiga es veu que es força interessant i aviat es desentén de tot el demés, fins que s'adona que ha arribat a Sort i es troba assegut a taula amb una pizza al davant. Només li resta dinar, jugar i cap a Aubesa. I explicar, amb orgull, que ha pujat al Montsent de Pallars amb el G.E.A.

Així es com ho va viure el Tomàs i així és com ell més o menys ho explica. Sabem que altres ressenyaran tota la sortida amb més exactitud en aquest mateix blog. Llegiu-ho!

Salut!!!

jordiS